Llibreta virtual

La Revolució francesa va ser un conflicte social i polític, amb diversos periodes de violencia, que va patir França. La revolució és va iniciar amb la autoproclamacioó del Tercer Estat com Asamblea Nacional en 1789 i va finalitzar amb el cop de estat de Napoleó Bonaparte en 1799.


Causes de la revolució
En termes generals van ser alguns els factors que van influir en la Revolució: un règim monàrquic que sucumbiria davant de la seva pròpia rigidesa en el context d'un món canviant; l'aparició d'una classe burgesa que va néixer segles enrere i que havia assolit un gran poder al terreny econòmic i que ara començava a propugnar el polític; el descontentament de les classes populars; l'expansió de les noves idees liberals; la crisi econòmica que va imperar a França després de les males collites i els greus problemes hacendísticos causats pel suport militar a la independència dels Estats Units.

Des del punt de vista econòmic, un sistema d'extrema desigualtat social i d'alts impostos que els estaments privilegiats, noblesa i clericat, no tenien obligació de pagar, però que sí que oprimia a la resta de la societat. Hi va haver un augment de les despeses de l'Estat simultani a un descens de la producció agrària de terratinents i els camperols, la qual cosa va produir una greu escassetat d'aliments en els mesos precedents a la Revolució. Les tensions, tant socials com polítiques, molt temps contingudes, van desencadenar en una gran crisi econòmica a conseqüència dels dos fets puntuals assenyalats: la col•laboració interessada de França amb la causa de la independència nord-americana (que va ocasionar un gegantí dèficit fiscal) i l'augment dels preus agrícoles.

Des del punt de vista polític, van ser fonamentals idees tals com a les exposades per Voltaire, Rousseau o Montesquieu (com per exemple, els conceptes de llibertat política, de fraternitat i d'igualtat, o de rebuig d'una societat dividida, o les noves teories polítiques sobre la separació de poders de l'Estat). Tot això va anar trencant el prestigi de les institucions de l'Antic Règim i van ajudar la seva caiguda.




La revolució moderada; l’assamblea nacional.

L'Assemblea Nacional (francès: Assemblée nationale) va ser una institució emmarcada en la Revolució francesa que hi va haver des del 17 de juny de 1789 al 9 de juliol d'aquell mateix any, servint de transició entre els Estats Generals i l'Assemblea Nacional Constituent.
El 1791 es va promulgar una Constitució que exemplificava els ideals del liberalisme polític moderat: separació de poders, sobirania nacional, igualtat legal, sufragi censatari, etc. A més, es van redactar codis de lleis que garantien la igualtat de tots els ciutadans, es van abolir la tortura, es va obligar a pagar impostos a la noblesa, es van expropiar de béns de l’Església, que van ser declarats béns nacionals, i es va crear un exèrcit nacional (Guàrdia Nacional).



La radicalització de la revolució: La convenció
La revolució va entrar a l’etapa radical i democrática, en què s’intentaria oferir igualtat a tots els ciutadans. Es va promulgar una nova Constitució (1793) que reconeixia el sufragi universal i es va organitzar un nou govern revolucionari que va legislar una sèrie de lleis socials com ara el control de preus, l’assegurança per als pobres i la instrucció obligatòria fins als dotze anys. A més, es decretà la lleva en massa per organitzar un poderós exèrcit que s’enfrontés a la invasió estrangera.
Els tribunals revolucionaris castigaven amb presó o mort els sospitosos de ser contrarevolucionaris (Terror). Unes 50.000 persones van ser executades. El mateix rei Lluís XVI i la seva dona Maria Antonieta van ser acusats de traïció i els van guillotinar.
La radicalització de la revolució i el govern dictatorial dels jacobins, amb Robespierre al capdevant, van provocar l’oposició d’una bona part del burgesia. Per mitjà d’un cop d’Estat, pel juliol del 1794 van ser enderrocats i executats els principals dirigents jacobins.



El retorn de la moderació: El directori
Al final del 1794 la burgesia conservadora va tornar a prendre el control de la revolució. Va establir un govern col•legiat (Directori) i va elaborar una Constitució que consegrava el predomini dels propietaris i limitava els drets polítics de les classes populars. El liberalisme de la nova república s’oposava tant a l’absolutisme i a l’aristocràcia com a la democràcia social dels jacobins i, per tant, tenia l’oposició dels partidaris de l’absolutisme i de les classes popular.
En aquest context i en plena guerra contra les potències absolutistes d’Europa, l’exèrcit va començar a tenir una importancia enorme, perquè era l’únic capaç d’imposar l’ordre i asegurar la defensa nacional. Un jove general de l’exèrcit, Napoleó, va acabar protagonitzant, gràcies al suport de la burgesia, un cop d’Estat el 18 de Brumari del 1799 i concentrà tot el poder a les seves mans.


L'epoca napoleònica
El 1799, Napoleó va ser nomenat primer cònsol, és a dir, cap de govern durant tres anys. A poc a poc, va anar imposant un poder cada vegada més dictatorial: el 1802 es va proclamar cònsol vitalici i el 1804 es va coronar emperador amb el nom Napoleó I. L’imperi napoleònic va perdurar durant deu anys. Els seus grans trioms militars i la seva capacitat per gobernar amb mà de ferro reprimint les revoltes populars i els complots dels absolutistes el van consolidar sense cap discussió en el poder.

La debilitat política del Directori i el manteniment de la guerra a Europa van fer que l'exèrcit adquirís més i més importància. Napoleó Bonaparte, un general victoriós, amb el suport d'una part de la burgesia que pretenia consolidar les seves conquestes davant de l'Antic Règim, dels jacobins i amb la col·laboració de Joseph Fouché, cap de la policia, va donar un cop d'Estat el 18 de Brumari (9 de novembre del 1799), va dissoldre el Directori, va concentrar tot el poder en les seves mans i es va erigir cònsol.